Què és l’ortodòncia?

L’ortodòncia és una especialitat de l’odontologia que s’encarrega de la correcció de les dents i els ossos maxil·lars posicionats incorrectament. Les dents en mala posició i les que no articulen correctament les unes amb les altres són difícils de mantenir netes, corren el risc de pèrdua precoç a causa de càries i malalties periodontals, i ocasionen una tensió extra sobre els músculs de la masticació que pot generar mals de cap, síndrome d’ATM i diversos dolors al coll, a les espatlles i a l’esquena. A més, les dents girades o posicionades incorrectament enlletgeixen el nostre aspecte.

Els tractaments ortodòntics tenen l’avantatge de proporcionar-nos una boca sana, un somriure d’aspecte agradable i dents amb més possibilitats de durar tota la vida.

L’especialista en aquest camp rep el nom d’ortodontista. A més de la formació universitària bàsica, l’ortodontista compta amb dos o més anys d’estudi en un programa d’especialització ortodòntica.

Com sé si necessito tractament d’ortodòncia?

Només el seu dentista o ortodontista poden determinar si vostè necessita un tractament d’ortodòncia, basant-se en elements de diagnòstic com ara una història clínica i odontològica completa, un examen clínic, models de guix de les seves dents, radiografies i fotografies. D’acord amb el diagnòstic realitzat, el seu ortodontista o dentista decidirà si vostè necessita un tractament d’ortodòncia i desenvoluparà un pla de tractament adequat a les seves necessitats.

Si vostè té alguna de les següents afeccions, és probable que necessiti un tractament ortodòntic:

• Sobremordida: Les corones de les dents anteriors superiors cobreixen gairebé per complet les corones de les dents inferiors.
• Submordida: El pacient presenta un aspecte de «bulldog», les dents inferiors s’estenen excessivament cap endavant o bé les superiors es posicionen molt cap enrere.
• Mossegada creuada: Es presenta quan en mossegar normalment, les dents superiors no cauen lleugerament per davant de les inferiors anteriors o lleugerament per fora de les dents inferiors posteriors.
• Mossegada oberta: Espai que es produeix entre les superfícies de mossegada de les dents anteriors en algun costat, quan la resta estan tancades.
• Línia mitjana desplaçada: Es produeix quan la línia imaginària que divideix al centre les dents anteriors superiors (entre els dos incisius centrals superiors) no s’alinea amb la de les dents inferiors (entre els dos incisius centrals inferiors), i ambdues al seu torn amb la línia mitjana de la cara.
• Espaiament: Separacions o espais entre les dents com a resultat de peces absents o dents que no ocupen tot l’espai.
• Apinyament: Quan les dents són massa grans per ser allotjades a l’espai que ofereixen els maxil·lars.

Com treballa el tractament ortodòntic?

S’utilitzen diversos tipus d’aparells, fixos i removibles, per moure les dents, reentrenar els músculs i modificar el creixement de les mandíbules. Aquests aparells treballen aplicant una pressió suau sobre les dents i els ossos. La severitat del problema determinarà quin serà l’enfocament ortodòntic més eficaç.

Els aparells fixos inclouen:

• Ortodòncia: Els aparells fixos més comuns, consisteixen en un sistema de bandes, filferros i bràquets. Les bandes es fixen al voltant de les dents, o de la dent, i s’utilitzen com a ancoratge de l’aparell; els bràquets es cimenten al davant de la dent. Els filferros de l’arc es passen a través dels bràquets i es lliguen a les bandes. En ajustar els filferros s’exerceix pressió sobre les dents i se les mou gradualment a la posició correcta. L’ortodòncia s’ajusta periòdicament a fi d’aconseguir els resultats desitjats; aquests poden trigar mesos o un parell d’anys. Els aparells utilitzats actualment són més petits, lleugers i amb menor quantitat de metall que en el passat. Es presenten en colors brillants per als nens o en models transparents per als adults.
• Aparells fixos especials: S’utilitzen per controlar les conseqüències del mal hàbit de succió del polze o de l’empenta de la llengua contra les dents. Aquests aparells se subjecten a les dents mitjançant les bandes. Com que són molt incòmodes durant els àpats, se’n recomana l’ús només com a últim recurs.
• Retenidors d’espais fixos: Si un nadó perd una dent prematurament, s’utilitza un retenidor per mantenir l’espai obert fins que erupcioni la dent permanent. Es col·loca una banda a la dent contigua a l’espai buit i s’estén un filferro des de la dent fins a l’altre extrem de l’espai.

Els aparells extraïbles inclouen:

• Alineadors: Constitueixen una alternativa a l’ortodòncia tradicional per a adults; un nombre creixent d’ortodontistes utilitzen alineadors en sèrie per moure les dents de la mateixa manera que treballen els fixos, però sense filferros metàl·lics ni bràquets. Són virtualment invisibles i s’han de retirar per menjar, raspallar-se i netejar-se amb fil dental.
• Retenidors d’espais removibles: Compleixen la mateixa funció que els fixos. Es confeccionen amb una base acrílica que s’adapta a l’os; té branques de plàstic i filferro que s’estenen entre dents específiques per mantenir l’espai entre aquestes.
• Aparells de reposicionament de la mandíbula: Es col·loquen sobre els maxil·lars superior i inferior i entrenen la mandíbula a tancar-se en una posició més favorable. Es poden utilitzar per corregir els trastorns de l’articulació temporomandibular (ATM).
• Separadors de llavis i galtes: Estan dissenyats per mantenir els llavis i les galtes separats de les dents. Els llavis i els músculs de les galtes exerceixen pressió sobre les dents i aquests aparells ajuden a alleujar-la.
• Expansor de paladar: S’utilitza per ampliar l’arc del maxil·lar superior. És una placa de plàstic que s’adapta al sostre de la boca. En aplicar, mitjançant cargols, una pressió externa sobre aquesta placa es força la unió dels ossos del paladar perquè s’obri longitudinalment eixamplant l’àrea del paladar.
• Retenidors removibles: S’utilitzen al sostre de la boca, eviten el desplaçament de les dents a les posicions originals. També, es poden modificar i utilitzar per evitar el mal hàbit de la succió del polze.
• Ancoratges extraorals: És un dispositiu que consta d’una corretja de fixació a la part posterior del cap, que s’uneix a un filferro a la part anterior. Controlen el creixement del maxil·lar superior, retenen les dents posteriors a la posició en què es troben i al mateix temps estiren cap enrere les anteriors.